Notícies

15.04.2025

La taula rodona 'Màsters: esport sense límit d'edats' de SantCugatCreix destaca la importància de la pràctica de l'esport veterà

DESTACATS

Amb la taula rodona 'Màsters: esport sense límit d'edats', SantCugatCreix va omplir la Sala d'Audiovisuals del Museu de Sant Cugat, al claustre del Monestir, amb prop d'una cinquantena d'assistents. Ho va fer el passat 27 de març, en el 5è debat del cicle de xerrades 'L'esport en primer pla. A Debat', el primer que organitza SantCugatCreix aquest 2025. Com és i es viu l'esport de màsters? Com és l'esport d'elit? Com és sota una base estrictament científica i mèdica? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que es van formular durant el debat de l'esport de veterans. Com sempre, va ser un acte obert a tothom, i que va presentar i moderar Àlex López Puig, cap de Comunicació de SantCugatCreix.

 

El 5è debat del cicle de xerrades 'L'esport en primer pla. A Debat' va tornar a ser un èxit.

 

En aquesta ocasió, aquest debat va comptar amb la col·laboració del XV Matusalem, equip de veterans del Club de Rugby Sant Cugat, que el 2024 va celebrar el seu 15è aniversari.

En aquesta ocasió, també ens van acompanyar 5 ponents de luxe:

-Herminia Mata: Doctora en Ciències de l'Educació i professora de l'INEFC Barcelona.
-Ramon Adalia: Cap del Servei d'Anestesiologia i Reanimació de l'Hospital del Mar.
-Xantal Borràs: Professora de Ciències de l'Activitat Física de la UVic-UCC.
-Robert Savé: Membre del XV Matusalem del Club de Rugby Sant Cugat.
-Olga Álvarez: Campiona del Món de Múixing, en la categoria absoluta i de veteranes.

 

Xantal Borràs, Ramon Adalia, Herminia Mata, Robert Savé i Olga Álvarez.

 

Amb la voluntat de continuar oferint i aportant coneixement a l'esport de Sant Cugat, SantCugatCreix organitza des de fa un any i mig -setembre del 2024- debats temàtics amb l'objectiu d'aprofundir sobre temes clau en l'esport de la ciutat.

Fins al moment, SantCugatCreix ja ha organitzat, amb molt d'èxit, 5 taules rodones:
-Dijous, 14 de setembre: 'OMET, model obsolet?'.
-Dimecres, 29 de novembre: 'Model esportiu: promoció, formació i elit'.
-Dijous, 11 d'abril: 'Instal·lacions esportives municipals'.
-Dijous, 11 de juliol: 'Associacions multientitats, una eina de present i futur?'.

L'acte va comptar amb la presència de Bernat Picornell, tinent d'alcalde de Drets, Dinamització de la Ciutat, Comerç i Seguretat de l'Ajuntament de Sant Cugat; Núria Escamilla, regidora d'Esports i Cultura de l'Ajuntament de Sant Cugat; Eloi Rovira, assessor de l'àrea d'Esports de l'Ajuntament de Sant Cugat; Estrella Salanova, regidora del Partit Popular de l'Ajuntament de Sant Cugat, i Miquel Martínez, president de SantCugatCreix.

Bernat Picornell: "Cal agrair sempre a SantCugatCreix l'organització d'aquests debats perquè sempre tracten temes relacionats amb l'esport de Sant Cugat i temes més genèrics"

En els parlaments, Bernat Picornell ha agraït a SantCugatCreix "aquest interessant debat. Cal agrair sempre a SantCugatCreix l'organització d'aquests debats, perquè sempre tracten temes relacionats amb l'esport de Sant Cugat i temes més genèrics. És molt bo poder tenir un temps de reflexió per pensar on som en relació, per exemple, a l'esport màster. És molt interessant. Sovint, quan parlem de l'esport de la ciutat i també en general, ho fem de l'esport escolar, de l'esport federat, dels nostres clubs. Però, cada cop més, hem de pensar amb aquest esport màster, perquè comprèn la totalitat de les franges d'edat de la nostra societat. Crec que és una qüestió de present i dutur futur".

 

Bernat Picornell, en els parlaments.

 

Miquel Martínez, president de SantCugatCreix, ha assenyalat que "l'esport màster cada vegada s'incorpora més en l'estil de vida de les persones i, des de SantCugatCreix, hi creiem molt".

Martínez: "SantCugatCreix és una entitat que busca oportunitats a Europa i hi creiem tant, en l'esport màster, que hem demanat finançament a fins a 3 projectes europeus que treballarem amb gent màster"

Martínez també ha apuntat que "com sabeu, SantCugatCreix és una entitat que busca oportunitats a Europa i hi creiem tant, en l'esport màster, que hem demanat finançament a fins a 3 projectes europeus que treballarem amb gent màster. Un és un projecte de gimnàstica rítmica que farem amb l'equip màsters de gimnàstica rítmica del Club Muntanyenc Sant Cugat, amb un club de Praga. També hem sol·licitat un programa d'activitat física en els parcs, que està pensada per gent que habitualment no està en cap club i que no fa aquesta activitat. I el tercer és de pàdel, amb el Lazio d'Itàlia, amb mares i filles".

 

Miquel Martínez, en els parlaments.

 

Hi van assistir prop d'una cinquantena de persones.

 

Aquest cicle de xerrades és fruit d'un treball conjunt en què hi han participat tots els membres de l'àrea de Coneixement de SantCugatCreix: Miquel Martínez, Albert Salarich, Xavi Cortés, Manel González, Jaume Fernández i Àlex López Puig.

Repassa tot el què s'ha dit al debat!

A continuació, us oferim el debat, que hem transcrit.

BLOC 1. Dirigit a esportistes i exesportistes.

1. Com viu un esportista d'elit la davallada física?

-Herminia Mata: "Vaig deixar l'esport d'alt rendiment quan tenia 21 anys. Després de ser gimnasta de l'equip nacional de gimnàstica rítmica, la davallada va venir a partir dels 30 anys. Els músculs ja no estaven igual. L'únic que feia era córrer una mica i fer una mica de gimnàstica. Llavors, arriba un moment que, durant les classes a l'INEFC, quan feia algun exercici d'un nivell una mica explosiu, em lesionava i, llavors vaig decidir que havia de fer un canvi total. I com que no coneixia cap centre on fessin gimnàstica rítmica per a gent gran, vaig apuntar-me algun lloc que se semblés al que a mi m'agradava fer. I m'anava bé per donar les classes a l'INEFC i per a mantenir-me en forma. Llavors feia dansa i col·locació postural. Van passar anys i vaig aconseguir estabilitzar el cos, que lògicament va baixant, com en tothom, però potser no és tan forta la baixada si continues fent exercici. Llavors, fa 10 anys se'm va obrir l'oportunitat de fer gimnàstica rítmica com a màster al Club Muntanyenc Sant Cugat. Ara, ja portem 10 anys, i ens mantenim molt bé. Em trobo bé. També faig dansa. Doncs això, la davallada, si fas exercici físic, és molt menys pronunciada, és una davallada més suau".

-Robert Savé: "No era tan fàcil sincronitzar els estudis universitaris amb el rugbi. Jo acabo la meva activitat competitiva a la Lliga Nacional tenia 25 anys. No podia compaginar la feina i el rugbi. Però més tard vaig tornar a jugar a rugbi gràcies a un amic, el Xavier, que em va fer entrar a l'equip de veterans del Club de Rugby Sant Cugat, on he fet una mica de tot. Vaig ajudar a entrenar als nanos i vaig ser director de l'escola de rugbi. I, amb altres companys, vam constituir fa 15 anys el XV Matusalem Club de Rugby Sant Cugat, un equip de veterans competitiu, un esport de contacte. No anem a demostrar-nos res, anem a passar l'estona amb uns altres jugadors. I, aquest, és un concepte molt important en el rugbi. Quan em va arribar la davallada? La primera, als 25 anys. Vaig passar d'una activitat esportiva realment molt forta a haver d'aturar-me per qüestions professionals. Quan estàs actiu, tot funciona molt bé. La dona d'un company que va morir que és metgessa em va dir que el que ens mantenia era ser menys vells. I és així! No pretenem ser persones joves ni grans atletes. El que pretenem és mantenir una vida en què el factor salut és molt important".

-Olga Álvarez: "Cada cop hi ha més gent que s'incorpora a l'esport màster. La meva situació és diferent perquè jo vaig entrar a l'esport d'elit quan ja era veterana. Jo practico un esport, el múixing, que realment ha fet un una evolució molt gran en els últims 10 o 12 anys. Jo sempre havia fet esport i tot el que vaig aprendre en el món dels cavalls, moltes coses les vaig poder aplicar al món dels gossos. La davallada física que jo vaig viure va ser en el moment que m'incorporo com a esportista veterana. Començo a fer campionats internacionals i passo a formar part, encara ara, de l'equip nacional. Els dos darrers anys ja ha començat a ser molt complicat perquè estic competint amb gent que poden ser perfectament les meves filles, que els hi porto fins a gairebé 30 anys! És dur en el moment que el teu cap vol entrenar i vol fer les mateixes coses que feia per estar a un nivell alt. M'ha servit per fer un canvi d'aprenentatge, d'autoconeixement. Cal acceptar que de vegades hi ha camins diferents per arribar als mateixos llocs. I tenint molt en compta la prevenció de lesions i la recuperació, pots aconseguir, si no el mateix nivell, però molt similar, com a mínim, en resultats. És dur mentalment. El tema mental és bàsic per poder portar endavant una vida esportiva i anar assimilant el que és el pas del temps".

2. Després d'haver estat relacionat o relacionada amb el món de la competició, quines noves motivacions us fan continuar practicant l'esport?

-Robert Savé: "El fet de sentir-te que pertanys a un grup, la companyonia i, sens dubte, també el manteniment. Vaja, el que he explicat abans de la salut física i social. Aquest és un tema molt important. Amb això, l'equip de veterans del Club de Rugby Sant Cugat vam mirar de vincular-nos una mica amb el món de la medicina. Vam participar en un estudi amb un altre equip de rugbi de veterans de Barcelona que analitzava l'efecte d'un esport màster competitiu. Fins i tot, ens van dividir per persones que havien tingut commocions cerebrals i altres que no per veure realment com arribàvem en aquesta edat que estem ara. I què volem amb això? Doncs bé, demostrar que practicar esport de veterans és alguna cosa normal. Hem de començar a canviar determinades premisses. El que abans havia estat una cosa absolutament fora de lloc, un individu de 70 anys amb pantaló curt i jugant a rugbi, en aquests moments, hem de començar a assumir com una certa normalitat. Perquè les coses s'han de fer d'acord amb la medicina, a la salut, al coneixement i al sentit comú. I si hi ha alguna cosa que ens agrada fer, doncs l'hem de fer. Això sí, pensant que ja no podrem fer el que fèiem abans. Avui he vingut en crosses perquè em vaig tancar el tendó d'aquil·les, però hem de començar a assumir que són els riscos que paguem per viure. El repte d'aquest municipi, ja que hi ha regidors a l'acte, que n'hi haurà molts, és que l'esport cada vegada serà més general i caldrà començar a canviar determinades maneres, com les franges horàries amb les quals ens movem. I és un repte, perquè l'esport al migdia ja no el podrà fer ningú. D'aquí a 20 anys, n'hem de ser conscients, les temperatures que tindrem no ens permetran determinada activitat. Per tant, haurem de repensar la nostra vida social, de la qual hi haurà una part que liderarà l'esport".

-Olga Álvarez: "Per a mi les motivacions han estat sempre les mateixes. Jo vaig començar amb el tema dels cavalls perquè m'agradava molt la natura, la sensació que tens d'estar en contacte amb la natura, els canvis climatològics, viure les estacions directament. Aquesta manera de patir aquests canvis amb els animals. Veure també com ells necessiten la natura per marcar els seus ritmes de vida, per gaudir, i aquest vincle és una de les coses que més m'ha atret. El fet de competir ha estat un afegit, ha estat una motivació més per tots aquests tipus de sacrificis que has de fer en el moment d'aixecar-te molt aviat, en el moment de portar una mica més enllà l'entrenament. I quan arribes a nivell internacional, t'adones realment que hi ha gent que ha fet un camí molt gran, que pots aprendre encara moltes coses, que pots fer avançar moltes coses i pots fer-te créixer a tu mateix també. I aquesta és la motivació principal que em fa, cada dia, continuar fent aquests esforços".

-Herminia Mata: "Ara, amb la meva edat, m'encanta fer esport, sobretot, per salut i perquè m'agrada moltíssim l'esport. Els dies que no faig esport, doncs, ja estic desitjant fer-ne. Quan en faig, ja em trobo anímicament molt diferent, no només físicament. Els que ja estem jubilats i tenim els fills grans i estem sols hem de buscar coses a fer que ens agradin i que ens facin sentir bé. Si fas esport, estaràs bé, segur. És molt important que el sofà el tinguem lluny, com més lluny, millor".

3. Penseu que existeix un cert esperit narcisista o simplement és una filosofia de de vida.

-Olga Álvarez: "És el fet de cuidar-se, de voler millorar i, de fins i tot, trencar sostres. Perquè, al final, els veterans estan trencant darrerament sostres amb qüestions que es pensaven que no es podien fer i, fins i tot, hi ha esportistes que estem veient d'elit en esports de resistència. S'està veient gent que deien que no podrien i que han pogut. El tema narcisista no el veig. Jo crec que es tracta més d'una filosofia de vida, del que dèiem, no? De trobar una motivació amb tu mateix i en el fet de gaudir del que estàs fent i de mantenir-te a i d'anar més enllà amb tu mateix, de medir-te, de veure on estan els teus límits, i de portar-ho endavant cada dia com una manera de viure. Jo ho veig que és com una filosofia".

-Herminia Mata: "En el meu cas, tinc les dues coses, tot i que no utilitzaria la paraula narcisista. És més que res que, a part de conservar-nos internament i físicament, l'exterior també és important, està bé, sentir-te bé. I fent esport, lògicament, estàs millor estèticament també, no només en l'àmbit físic, mental i social. A mi, l'esport m'ha donat ales a la vida. Quan vaig començar a fer esport, em vaig dir que m'hi volia dedicar i, després, també ho vaig fer professionalment. L'esport va ser com una aparició. A casa tots hem fet Educació Física i hem sigut entrenadors. Per nosaltres és filosofia de vida".

-Robert Savé: "En el meu cas segur que no és narcisisme ho és. Fent esport et sents millor i sentir-se millor és fantàstic. L'esport és un estil de vida, és una filosofia, és un lloc on ens podem trobar. Quan el 2 de febrer em vaig trencar parcialment el tendó d'aquil·les, els meus companys d'equip em va ajudar molt i, això, és molt important. És això, sentir-te una altra vegada dins d'un grup on fas una cosa que t'agrada, que et compensa moltíssim".

4. Com es viu la competició en aquesta franja de la vida? Com entenem la competició? L'esport és una plataforma socialitzadora buscant un perfil específic de persones?

-Herminia Mata: "A l'esport màsters hi ha una gran diversitat d'edats. 35, 45, 50... No té límit d'edat, com diu el títol del debat. En l'actualitat jo no faig competició i és que no tinc gens de ganes de competir. Ja ho he fet en una època. Si vols fer competició, necessites temps. Les dones que conec que volen fer competició necessiten el temps per poder dedicar-se també a la competició. Has d'entrenar, no. O sigui, la competició està molt bé, però sempre que hi puguem dedicar".

-Robert Savé: "De la mateixa manera que els nanos estan molt ben sincronitzats per les edats que poden anar jugant, també caldria fer-ho en l'esport de veterans. Cal regular-ho d'alguna determinada manera, perquè si no les competicions no són del tot normals. I competir és guanyar, però és lògic que un individu de 70 anys no pot competir amb un de 40, tot és totalment diferent. Com es viu? Amb una il·lusió bestial. Vull dir, fa temps que per motius de salut he deixat d'entrenar i ho vius amb una certa recança. T'adones que has deixat de fer alguna cosa que per a tu és molt important. Quin tipus de persones fan aquest tipus d'esports? El rugbi, des de sempre, està fet per persones ben diferents. Les característiques físiques que hi ha en un equip de rugbi són persones molt diferents. És a dir, i això ens escriu, podríem dir caricaturescament la societat. La societat és així, és absolutament diversa. I per això m'agrada aquest esport".

-Olga Álvarez: "La competició jo crec que es viu una mica diferent. Aquella sensació del moment d'abans de competir, el després, el d'analitzar què ha sortit bé i què ha sortit malament. Al final és com una mena de rutina, de mecànica, que la trobes a faltar de vegades quan no la tens. Però sí que agafa més pes la part socialitzadora. El fet d'ajuntar-te amb altra gent que fa el mateix, que té els mateixos interessos, que ha lluitat de la mateixa manera, que s'esforça, que té aquesta motivació que tu tens i que la comparteix. Aquesta part social, en l'esport veterà agafa molta més força. En l'esport, l'equip hi ha més hàndicaps perquè hi ha molta gent jugant junta i en canvi, a l'esport individual sí que s'ha vist ja fa temps que hi ha unes franges molt clares i que una persona de determinada edat amb un altre que li porta 20 anys no és equitatiu".

5. Penseu que en alguns casos l'esport màster és una eina per salvar certes frustracions? Bàsicament, per no haver assolit els reptes desitjats per diverses circumstàncies?

-Robert Savé: "Possiblement, sí que hi hagi persones que podrien fer servir l'esport per cobrir determinades frustracions o per voler continuar estant en un determinat lloc. I jo els demanaria que ho deixessin, perquè segur que es faran mal i faran mal a un altre. Fer esport és una activitat que va més enllà de quedar bé o de sentir-se bé davant dels altres".

-Olga Álvarez: "Pot ser que hi hagi que, igual que en qualsevol altra activitat, la pot utilitzar per cobrir algunes mancances que hagi tingut al llarg de la seva vida. L'esport de veterans és el moment en el qual tu pots desenvolupar i dedicar-te una mica més de temps a tu mateix i aprofundir potser amb allò que tenies allà".

-Herminia Mata: "Jo ho veig com una segona oportunitat. És molt important per la gent màster perquè normalment els joves es considera que són els que arriben al màxim nivell físic, a les millors marques. Però aquestes persones joves arriba un moment que pot ser que es frustrin perquè no aconsegueixen les fites. I llavors hi ha una segona oportunitat on pots arribar a gaudir de l'esport d'una altra manera".

 

Bloc 2. Salut. L'esport màster sota una base estrictament científica i mèdica.

1. És bo practicar esport en totes les etapes de la vida? Quines són les estadístiques reals sobre la incidència de l'esport en la reducció de les despeses en sanitat?

-Xantal Borràs: "Sí, a qualsevol edat. Estem dissenyats per moure'ns. Ens hem de moure tant si tenim 0 anys com si en tenim 100. Hi ha una un estudi del 2011 que la inactivitat física suposa entre 1,2 i 2,5% en la despesa total de salut. Això són molts diners. Per tant, si estem físicament actius, és un benefici per nosaltres, per la nostra salut. Evidentment, el sedentarisme no és beneficiós. Ja com he dit, no estem preparats per ser sedentaris. El no moviment és una malaltia en un futur. El que deia el Robert Savé és un concepte epidemiològic que es diu expectativa de vida saludable. Això d'arribar vell millor, no? Fer esport és un hàbit saludable, però n'hi ha molts més, que són molt importants, com la nutrició, que et permet arribar a ser més gran amb unes condicions físiques bones i no patir la malaltia tan precoçment. Una pandèmia al segle XX és l'obesitat i el sobrepès, que està provocant moltes malalties arreu del món i que està provocant moltíssima mortalitat. El principal factor de risc associat a això és el sedentarisme. I evitar el sedentarisme, perquè evita despeses en sanitat. L'OMS diu que fer 150 minuts d'esport setmanal redueix la mortalitat en un 25%. Imagineu-vos el que pot representar en l'àmbit mundial amb despesa econòmica".

-Ramon Adàlia: "Jo soc anestesiòleg, no? Una de les coses que fem són mals que els els portem a quiròfan i els sotmetem amb unes cirurgies molt agressives. Llavors, l'estat físic previ que té la persona és el que moltes vegades s'ha vist determinat el seu resultat final. Vull dir, la capacitat de recuperació, la capacitat de complicació i la capacitat de mortalitat estan molt relacionats amb com entra aquella persona dintre del quiròfan A aquestes persones, abans d'una cirurgia, els valorem. Els valorem nutricionalment, físicament, la seva força, la seva capacitat funcional i intentem optimitzar-lo durant quatre o cinc setmanes. Així, reduïm un 30% les complicacions postoperatòries i reduïm la mortalitat. Vull dir que això és una cosa que està demostrant que l'activitat física té un aspecte molt global en l'àmbit sanitari, però fins i tot en circumstàncies tan extremes com és una cirurgia del càncer, que pot ser una cirurgia greu, perquè fa que els malalts recuperin millor. Això és com el que té diners i es queda sense feina. Si té una bona bossa de diners abans, doncs aguanta molts mesos sense nòmina, però que si en tens pocs, de seguida comences a passar fam. Doncs això és el que els hi passa als pacients que estan malament muscularment, funcionalment, respiratòriament, cardiològicament".

2. Esport o medicaments? L'esport pot arribar a curar malalties lleus o a apaivagar-les?

-Xantal Borràs: "Jo no soc metge i no sé sí l'esport curar malalties. Jo diria que més aviat l'esport el que pot fer és prevenir malalties. L'esport o l'activitat física. Hem de fer esport o hem de fer activitat física? Hi ha una línia fina, no? Però sí que és veritat que s'estan fent molts estudis. Perquè la recuperació probablement és molt millor, no? És a dir, és l'estil de vida saludable, nutrició, activitat física, moviment, entorn lliure, salut, passar fred, passar calor, treure l'aire condicionat, viure la natura, viure a l'entorn, la pol·lució, l'estrès que portem, no? És una manera de fer esport. Potser no hauria pensat mai que els 50 anys estaria competint, jugant a voleibol. I estic encantada. Hi jugaré fins que pugui".

-Ramon Adàlia: "Sí que és cert que la majoria de les malalties que tenim i sobretot les que són més prevalents tenen un component doble. Tenen un component que es diu genètic o a la persona que nosaltres tenim com una mena de predisposició a tenir aquella malaltia. I després hi ha un altre component de la malaltia que es diuen factors adquirits, que són factors que si tu els desenvolupes tens molta més facilitat per potenciar els factors aquests genètics. Llavors, la majoria dels factors adquirits estan molt relacionats amb els hàbits de vida no saludables. Llavors, si tu fas esport, probablement tots aquests hàbits adquirits que poden potenciar els hàbits genètics, doncs fan que puguin atenuar el desenvolupament d'una malaltia. Per exemple, us puc posar l'exemple de la hipertensió arterial. Tu ets hipertens i potser la teva família tots són hipertensos, però que si tu tens uns hàbits de vida saludable, la capacitat de desenvolupar la hipertensió o probablement la pots atenuar i no tenir-la o i fins i tot allargar-ho el temps i que aparegui amb una edat més avançada de la teva de la teva vida. Llavors, l'esport pot arribar a atenuar alguns factors modificables. I amb l'obesitat, amb la cardiopatia isquèmica, amb els ictus, amb moltes malalties. I els medicaments? Jo crec que no són dues coses completament diferents i complementàries. Si tu tens una malaltia, necessites medicaments per tractar-lo. Probablement, l'esport el que pot aconseguir és també reduir la dosi del fàrmac que tu puguis necessitar. Són dues coses que van en paral·lel. I també, el tema mental. L'esport ajuda molt. Et millora molt l'autoestima, el físic, i també et sents millor. Et sents viu. Salut física i salut mental. Jo penso que el mental també és un factor molt important".

3. Quina és la diferència entre esport saludable i competitiu en l'edat màster?

-Xantal Borràs: "El que és clar és que l'esport competitiu és saludable sempre que t'aporti beneficis físics i mentals. El que passa que sí que és veritat que l'esport competitiu, en segons quin nivell, pot també ser lesiu. Al final, l'esport competitiu és saludable potser cardiovascularment o muscularment perquè entrenem el múscul, però pot no ser saludable, articularment parlant, perquè a vegades no conserves les articulacions. Tot i això, crec que un esport competitiu pot ser saludable quan les càrregues estan ben dosificades, quan està ben planificat, quan està ben perioditzat. Després el tema de la recuperació perquè no és el mateix recuperar-se amb 8, 9, 10, 11, 12, 25 anys, que la recuperació que tenim, eh, la gent més gran, recuperem molt més lentament, per tant, la progressió, la periodització d'estar molt més ben feta. Un bon entrenament al final és fàcil. Sí un bon entrenament i un bon entrenador. Algú que t'aconselli també
que què és el que has de fer i que s'adapti les teves necessitats? Jo crec que l'esport sempre va molt vinculat al concepte competitiu".

-Ramon Adàlia: "Si tu et planteges en etapa veterana, posar-te a competir, doncs és una cosa habitualment ha de ser algú, ja que vingui d'una trajectòria de competició i d'experiència en aquest tipus d'esport, que l'hagi mamat de petit, que sàpiga practicar molt bé el que és la dinàmica d'una cursa. Que ja vens són gent que sap el que està fent, sap ben bé on es pot fer mal i on no es pot fer mal. I aquesta gent quan arriba a màster que ve tota aquesta experiència i continua entrenant i té uns hàbits adequats d'entrenament en molt temps, pot arribar a fer algun tipus de competició i a més ho trobo jo que és estimulant. A mi m'agrada posar-me uns límits. Si saps que necessites fer tota una sèrie d'exercicis per cuidar una miqueta l'estat físic, tens una cursa al cap de tres mesos i tens unes fites, doncs això és bo i això crec que és un estímul per seguir fent esport veterà. Jo penso que és molt adequat. Has de saber fer-ho adequadament i que algú t'ajudi".

4.Com es fixa el llindar entre: molèstia, patologia i lesió? Quin és el protocol de recuperació per tal de prevenir lesions?

-Xantal Borràs: "Si parlem d'epidemiologia, la lesió esportiva es defineix com a qualsevol, molèstia del sistema musculoesquelètic. Per tant, si hi ha dolor, hi ha molèstia i hi ha una lesió. Hem d'entrenar sempre sense molèstia. Jo crec que hi ha una certa edat que és impossible entrenar sense molèstia. Després hi ha lesions que potser són més tendinoses i, de vegades, hi ha la lesió sense haver-hi dolor. Per què? Perquè són lesions que són d'evolució progressiva. Que són lesions cròniques. El tendó, per exemple, es va degenerant i no hi ha lesió. I, de sobte, un dia, hi ha alguna cosa, un mecanisme lesiu, un moviment, un impacte, i llavors aquella lesió es comença a sentir. Llavors, aquí el més difícil és baixar aquest llindar de dolor".

-Ramon Adalia: "Jo parlo ja per experiència pròpia, perquè em lesiono contínuament. El meu entrenador, Juan Carlos Girés, que és el meu entrenador, sempre em diu que he de saber escoltar el meu cos. Si tu comences a córrer i veus que hi ha una molèstia que és repetitiva, que va decreixent o que quan fas determinats esforços et fa mal, has de ser prou intel·ligent per a parar. Quan el tinc, jo tinc molt clar quin és el llindar entre molèstia, patologia i lesió. És una cosa que un també, de mica en mica, ha de saber aprendre en el seu esport i en els seus esforços i en les seves capacitats perquè no tots som iguals. Un té una certa tendència a tenir un determinat tipus de lesions i cal saber donar-te compte precoçment. El que pot ser una petita molèstia, si ets capaç de detectar-ho a temps, ets capaç de prevenir i arribar a tenir una lesió prou important per a deixar de fer. Llavors, he après a parar el moment just per poder continuar fent activitat i poder-me recuperar fent activitat. I pel que fa al protocol de recuperació, així és com ha dit que les malalties no són causa única, les lesions esportives tampoc són d'una sola causa. És a dir, són multifactorials, com cuidar l'alimentació".

TEXT: Àlex López Puig.

IMATGES: SantCugatCreix.